La paret del zulo està realment freda.Una esgarrifança en recorre quan deixe caure, molt lentament, l ameua esquena nua contra ella. TAnque els ulls i t'imagine a l'altra banda. Amb el teu cos tan delicat i els teus ulls fràgils i cansats intentant sobreviure entre les quatre parets pàl·lides que t'envolten, acorralant-te, atrapant-te. Només puc estar tranquil quan escolte que respons els colpets que et mane. Uns colpets rítmics i regulars, com els bàtecs del cor. Però ja fa una estona que no em respons i jo em muic. Muic al pensar que ja no estàs darrere la pared. Respire profundament i recorde els capvespres que passàrem al riu Túria, junt als últims rajos de sol. Amagats, junts, enamorats. El riu va ser testimoni del nostre amor i ara una paret grossa ens separa. Col·loque la meua mà sobre el mur i de nou done els colpets esperant que respongues, som a senyal que encara podem tornar a ser els de sempre, eixir d'ací... ser lliures.
per: Rosella Espinós Cardona 3rB
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada