Acabe de veure els vídeos
de les representacions de teatre que els alumnes de 3r B han realitzat sobre
els esquetxos de l’obra Spot (d’Albena
Teatre). La primera impressió que tinc és que les actuacions no guanyarien un
concurs de teatre escolar... Però, en veure els vídeos, he recordat tot el que
no hi apareix, tot el treball dels dies anteriors i, sobretot, tot el que va
passar durant l’hora escassa que vam estar en la sala d’usos múltiples aquell
dijous 24 d’abril.
Jo ja estava en la sala,
amb la càmera per a enregistrar en vídeo preparada, quan van arribar els
alumnes. El nerviosisme era evident en la majoria, alguns volien assegurar-se
que no hi hauria públic, altres em mostraven amb satisfacció els objectes que els
feia falta i que havien aconseguit finalment, un equip em va demanar si sabia
fer el nus de la corbata (a bon sant s’encomanaven!), dos xics volien les claus
per canviar-se en el lavabo, un altre equip se’n recordava a última hora que
necessitaven un ordinador per a projectar (esbroncada pertinent per la meua
part), els últims assajos, la decisió de l’ordre de representació (els que
volen ser els primers per acabar prompte, els que ho deixen per al final), en
fi: la tensió habitual abans de l’actuació.
La sessió no va començar
bé, sobretot per al primer equip que va actuar, que va haver de repetir la
representació perquè l’alumna en qui jo havia confiat l’enregistrament en vídeo
no havia polsat la tecla quan calia... Després, sobre l’escenari van succeir moltes
més coses, encara que els esquetxos no duraven més de 3 minuts. Era evident que
tots s’havien esforçat per aprendre de memòria el text i s’afanyaven a
recitar-lo ràpidament amb la idea (supose) d’acabar el més prompte possible amb
aquell suplici. Intentaven –com els
havia explicat– no donar l’esquena al públic, encara que de tant en tant algú
ho oblidava. Pujaven a la tarima i es quedaven rígids en el lloc, sense moure
ni un dit, concentrats a dir el seu tros de diàleg. De sobte, algun alumne ens
sorprenia amb una entonació expressiva, amb un moviment de braços ple de
dramatisme.
El públic, els alumnes
del grup i d’una altra classe, va ser sempre respectuós: miraven la
representació en silenci, reien en els moments que havien de fer-ho. Alguns
col·laboraven recordant-los el text si algú dubtava, apagant la llum en moments
determinats, llançant-los un caramel que havia de menjar-se l’actor. Durant els
assajos algunes escenes els havien preocupat especialment. Vaig haver de
mostrar-los com podien besar-se sense besar-se, com podien tocar-se sense que
el contacte els omplira de vergonya, com havien de cridar per espantar una
xiqueta que no podia dormir. Després, en la representació, el suposat bes
apassionat es va convertir en un furtiu acostament a dos pams de distància i l’”home
dolent” no aconseguia espantar ni als més despistats de la primera fila. L’escenografia,
d’altra banda, era minimalista; el vestuari senzill: alguna corbata, alguna
camisa de diumenge, una alumna que feia de xiqueta, en pijama, unes banyes per
semblar una panderola.
Crec que els/les alumnes s’ho
van passar bé, i jo també. El pitjor és que he d’avaluar-los, he de posar-los
una nota pel seu treball. Certament, no van ser representacions perfectes que
es puguen mostrar a un públic més ampli. Però no era eixe l’objectiu, no és un
taller de teatre, és només un projecte més de la classe de Valencià per a l’alumnat
de 3r d’ESO. En canvi, els alumnes van haver d’organitzar-se, van posar-se d’acord
per triar l’esquetx i repartir-se els personatges, van prendre decisions sobre
els objectes, sobre el vestuari, sobre alguns moviments en l’escena. Van haver de
memoritzar un text de vegades llarg (qui ha dit que no es treballa la memòria
en secundària?), van enfrontar-se a la difícil tasca de l’expressió verbal i corporal,
al repte d’actuar davant els altres. Si a qualsevol persona li resulta difícil
i li produeix tensió i nerviosisme el fet d’actuar en públic, podem imaginar
com d’infinitament més complicat deu ser per a xics i xiques de 14 i 15 anys. I
tots ho van fer, van eixir (de cara o d’esquena), van parlar, van executar el
seu paper.
M’agrada pensar que fent
teatre els alumnes han aprés moltes coses, que han viscut una experiència nova
per a la majoria. Vull creure que es van divertir, fins i tot asseguraria que
molts d’ells repetirien, que van perdre un poc la vergonya natural. Doncs, si
és així, podem estar satisfets. Llàstima que no hi haja temps per a repetir-ho.
Hauré d’esperar al curs que ve, això si, amb altres alumnes.
Vicent Navarro
