dimecres, 1 de maig del 2013

Teatre al Riu Túria



Acabe de veure els vídeos de les representacions de teatre que els alumnes de 3r B han realitzat sobre els esquetxos de l’obra Spot (d’Albena Teatre). La primera impressió que tinc és que les actuacions no guanyarien un concurs de teatre escolar... Però, en veure els vídeos, he recordat tot el que no hi apareix, tot el treball dels dies anteriors i, sobretot, tot el que va passar durant l’hora escassa que vam estar en la sala d’usos múltiples aquell dijous 24 d’abril.

Jo ja estava en la sala, amb la càmera per a enregistrar en vídeo preparada, quan van arribar els alumnes. El nerviosisme era evident en la majoria, alguns volien assegurar-se que no hi hauria públic, altres em mostraven amb satisfacció els objectes que els feia falta i que havien aconseguit finalment, un equip em va demanar si sabia fer el nus de la corbata (a bon sant s’encomanaven!), dos xics volien les claus per canviar-se en el lavabo, un altre equip se’n recordava a última hora que necessitaven un ordinador per a projectar (esbroncada pertinent per la meua part), els últims assajos, la decisió de l’ordre de representació (els que volen ser els primers per acabar prompte, els que ho deixen per al final), en fi: la tensió habitual abans de l’actuació.

La sessió no va començar bé, sobretot per al primer equip que va actuar, que va haver de repetir la representació perquè l’alumna en qui jo havia confiat l’enregistrament en vídeo no havia polsat la tecla quan calia... Després, sobre l’escenari van succeir moltes més coses, encara que els esquetxos no duraven més de 3 minuts. Era evident que tots s’havien esforçat per aprendre de memòria el text i s’afanyaven a recitar-lo ràpidament amb la idea (supose) d’acabar el més prompte possible amb aquell suplici. Intentaven –com els havia explicat– no donar l’esquena al públic, encara que de tant en tant algú ho oblidava. Pujaven a la tarima i es quedaven rígids en el lloc, sense moure ni un dit, concentrats a dir el seu tros de diàleg. De sobte, algun alumne ens sorprenia amb una entonació expressiva, amb un moviment de braços ple de dramatisme.

El públic, els alumnes del grup i d’una altra classe, va ser sempre respectuós: miraven la representació en silenci, reien en els moments que havien de fer-ho. Alguns col·laboraven recordant-los el text si algú dubtava, apagant la llum en moments determinats, llançant-los un caramel que havia de menjar-se l’actor. Durant els assajos algunes escenes els havien preocupat especialment. Vaig haver de mostrar-los com podien besar-se sense besar-se, com podien tocar-se sense que el contacte els omplira de vergonya, com havien de cridar per espantar una xiqueta que no podia dormir. Després, en la representació, el suposat bes apassionat es va convertir en un furtiu acostament a dos pams de distància i l’”home dolent” no aconseguia espantar ni als més despistats de la primera fila. L’escenografia, d’altra banda, era minimalista; el vestuari senzill: alguna corbata, alguna camisa de diumenge, una alumna que feia de xiqueta, en pijama, unes banyes per semblar una panderola.

Crec que els/les alumnes s’ho van passar bé, i jo també. El pitjor és que he d’avaluar-los, he de posar-los una nota pel seu treball. Certament, no van ser representacions perfectes que es puguen mostrar a un públic més ampli. Però no era eixe l’objectiu, no és un taller de teatre, és només un projecte més de la classe de Valencià per a l’alumnat de 3r d’ESO. En canvi, els alumnes van haver d’organitzar-se, van posar-se d’acord per triar l’esquetx i repartir-se els personatges, van prendre decisions sobre els objectes, sobre el vestuari, sobre alguns moviments en l’escena. Van haver de memoritzar un text de vegades llarg (qui ha dit que no es treballa la memòria en secundària?), van enfrontar-se a la difícil tasca de l’expressió verbal i corporal, al repte d’actuar davant els altres. Si a qualsevol persona li resulta difícil i li produeix tensió i nerviosisme el fet d’actuar en públic, podem imaginar com d’infinitament més complicat deu ser per a xics i xiques de 14 i 15 anys. I tots ho van fer, van eixir (de cara o d’esquena), van parlar, van executar el seu paper.

M’agrada pensar que fent teatre els alumnes han aprés moltes coses, que han viscut una experiència nova per a la majoria. Vull creure que es van divertir, fins i tot asseguraria que molts d’ells repetirien, que van perdre un poc la vergonya natural. Doncs, si és així, podem estar satisfets. Llàstima que no hi haja temps per a repetir-ho. Hauré d’esperar al curs que ve, això si, amb altres alumnes.

Vicent Navarro

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada