Cabells cremant, ulls en flames

"Només em queda pensar en els teus cabells cremant i els teus ulls en flames per mantenir-te viva, ara que ets morta..."

Recorde el primer dia que et vaig veure. Tan bonica, tan plena de vida. Recorde cada matí en el que et veia anar a l'institut, junt als primerencs rajos de sol, des del finestró de ma casa. Com cantaves davall l'aigua de la dutxa, com et senties tan sola en aquelles nit d'hivern, vora el foc de la xemeneia, plorant, silenciosament. En tots i cadascún d'aquell moments jo estava amb tu, amb la meua càmera fotogràfica, però tu no em volies veure. Per què et costava tan acceptar que estimaves aquest vell enamorat? Encara guarde totes les teues fotos, penjades, rodejant la meua habitació, envoltant-me. Tinc el cor encara bategant per tu, estimada. Smepre m'agradava veure't. durant els capvespres d'estiu, davall el roure, junt aquell riu. Amb els teus problemes i indecisions d'adolescent, callant-les totes, amb cautel·la, sobre les fulles blanques dels teus quaderns. Però no volies entendre que que estaves feta per a mi. El que he fet ha sigut pel teu bé: si no eres meua no havies de ser de ningú. Els teus llavis, junt al seu etern silenci, rojos com la sang, semblaven voler besar-me. els teus cabells pareixien cremar, surant entre les aigües tèrboles, amb una espècie de màgia. Però jo no podia apartar la vista dels teus ullls, encara oberts, que em miraren plens de flames, aquell capvespre en el que et vaig matar..., vora el Riu Túria.

Per: Rosella Espinós Cardona